Un cop pacificat el territori per part dels romans, el nombre d’establiments rurals en el territori penedesenc anà progressivament en augment. Des del segle I aC i fins a l’inici del segle I dC en aquests assentaments s’incrementà sensiblement la producció de vi. També sorgien terrisseries, com les de Darró (Vilanova i la Geltrú) i el Vilarenc (Calafell), que fabricaven les àmfores dins de les quals viatjaria a terres llunyanes embarcat en vaixells.
Molts d’aquests assentaments rurals, les vil·les (villae), disposaven d’una cella vinaria, és a dir, un celler. En aquests s’obtenia el most mitjançant grans premses (torculum), de biga o de cargol, i posteriorment es feia fermentar en grans contenidors ceràmics (dolium) soterrats fins a la seva boca. En aquestes grans tenalles el vi podia mantenir-se en bon estat fins que el cellerer decidís treure’l al mercat.
El vi de la Tarraconense, el territori dins del qual es trobava l’actual Penedès, era molt apreciat, com ho demostren els escrits de Plini el Vell, Marcial o Silius Itàlic, que el comparaven amb els millors vins itàlics.
Foto: dolis a la cella vinaria de la vil·la de Regina, Pompeia (Itàlia) (Mentnafunangann, Wikimedia Commons).
